La foscor dels 33 a la gran pantalla

Luís Urzúa, Ariel Ticona, Pedro Cortez, Raúl Bustos, Juan Carlos Aguilar, Richard Villaroel, Franklin Lobos… tots, i cadascun dels 33, van marcar la història del món. 70 dies de foscor van ser el focus del món durant una temporada, més de mil milions de persones mirant el seu rescat i el Rècord Guinness del 2011 pel “grup de persones que han estat atrapades sota terra durant més temps”.

www.sensacine.com

Tota aquesta expectació va portar al 2010 a l’estrena d’una pel·lícula dirigida per l’espanyol Antonio Recio (director de les sèries de Televisió Hay alguien ahí, Olmos y Robles, iFamily...): “Los 33 de Atacama”. Una producció hispano-colombiana, amb la co-producció d’Antena 3 Films, Tumbalele, Dynamo Factory i Mega Video, presentada a la televisió.

El film intenta plasmar l’accident, el tancament, el rescat dels miners i el patiment viscut per les seves famílies, que van crear el campament Esperanza i no van abandonar el jaciment en cap moment. Representada per actors, en la seva majoria, xilens com Alejandro Goic, actor en les pel·lícules Neruda, Carne de Perro, Gatos Viejos..., Catalina Saavedra, premiada com a millor actriu en diversos Festivals cinematogràfics com el Festival Internacional de Cine de Miami o el Turin Film Festival, així com nominada en els Premis People, Mario Soto, personatge a la sèrie estatunidenca Urgències (ER)...

Però la seva història no es va quedar aquí, va donar per una altra pel·lícula, el món havia de conèixer l’infern de les 33 persones que gairebé perden la seva vida 700 metres sota terra: cinc anys després de l'esfondrament, el 2015, es va presentar Los 33, dirigida per Patricia Riggen, "una de les poques directores latino-americanes treballant a Hollywood", amb la participació d'actors tan coneguts com Antonio Banderas, Juliette Binoche, Mario Casas, Rodrigo Santoro...

"Una oda al valor de la vida", la va definir Banderas en una conferència de premsa a Santiago de Xile i va reflexionar: "de sobte el món sencer mira Xile i tracta de donar empenta per a que aquests homes surtin d'allà vius i tots ens adonem d'aquest valor intrínsec de la vida".

El rodatge d'interiors es va fer en una mina de sal a Colombia (la mina de Nemocón) i les escenes a l'exterior, al campament de les famílies, al desert xilè.

Les crítiques van ser, en general, positives: Ana Josefa Silva, crítica xilena, va dir que "emociona y entretiene" però va criticar l'ús dels clixés, "el jovencito de la película, el político inhumano, la mujer latina aguerrida". Las últimas noticias va determinar que "la épica del rescate se observa gracias a la eficaz recreación, la agonía de los rescatados queda en deuda en la puesta en escena". I La Segunda la va descriure com "una cinta de catástrofe con mensaje de vida y vocación sentimental que no está dispuesta a renunciar a lugares comunes asociados a la imagen que Hollywood tiene de Hispanoamérica". El president de Xile, per la seva part, va declarar que el públic vol veure pel·lícules amb final feliç: "una inyección de esperanza y fe".

Malauradament, no tots els miners estaven d'acord amb aquesta producció: la preestrena es va celebrar amb la presència de la majoria dels protagonistes, però Luis Urzúa, el que era cap de torn aquell tràgic dia, va decidir "no participar de ese show". Poques setmanes després del rescat, els miners van signar un acord per cedir els drets de la seva història, per crear un film i un llibre, esperant rebre diners, tal com un d'ells, Sepúlveda, va expressar. Els encontres eren d'esperar, perquè, segons Sepúlveda, cada company va viure l'experiència a la seva manera. Finalment, després de veure-la, van quedar emocionats: "a nosotros como mineros nos costó verla, porque fuimos recordando todo. Algunos lloraron", va explicar Barrios.

Ens quedarem, llavors, amb la idea que l'actor Lou Diamond Philips va expressar: el desig de la pel·lícula era que "ellos se sintieran tan orgullosos de nosotros como nosostros de ellos".